La segona impressió va ser la d’un centre ciutat molt cuidat, net, amb les façanes de les cases arreglades, els establiments comercials integrats en l’entorn (mercadona, la sirena p.ex. no tenien ròtul estàndar  sinó un d’acord amb l’estil “Oviedo”). Tot plegat amanit amb infinites escultures al mig del carrer.

Caminant a bollo, també vam veure una font del segle 9 (si no recordem malament) que era com una caseta petita i era mono.

Una altra cosa d’Oviedo que val la pena veure és el conjunt pre-romànic de Santa Maria del Naranco, si busqueu una mica trobareu. És curiós de veure, a només un parell de kilòmetres d’Oviedo (el tomtom hi sabia anar… ja parlarem del sr.Tomtom en un altre post)

L’endemà a la nit hi vam tornar a Oviedo, però era dimarts i tot estava una mica tancat.. així que tampoc podem valorar si estava bé per sopar una mica.. Vam veure que hi havia un carrer ple de sidreries (rua de la sidra) però poca cosa més a dir.

Recomanem la visita a Oviedo, molt agradable.

Anàvem a Avilés perquè haviem vist alguna imatge al canal cocina i a part, hi havia un local recomanat, un chigre que en diuen aquí.

Primer ens va costar molt situar-nos. El que ens va traïr és la concepció que la plaça del port ha de ser en una ciutat una mica gran, un lloc poc recomanable de nit. Doncs resulta que era el punt neuràlgic, el centre, i clar, no acabàvem de trobar-ho. Un cop situats, vam anar a buscar el famós chigre, Casa Lin.

Casa Lin, molt fàcil de trobar, només entrar et xoca per l’ambient de taberna i el terra ple de serradures i l’olor forta a poma. Malgrat tot, vam prendre una de les millors decisions del dia, asseure’ns a una taula.

Vam iniciar-nos en l’espectacle de la sidra. Un chigre és un estri que segons diuen, es van inventar als vaixells de pesca per poder obrir les ampolles de sidra a alta mar. És un llevataps amb una corriola reconvertida.. bé és igual, és per obrir ampolles. Després dels llocs on tenien chigres, en van dir chigres. Fàcil, no?

Doncs bé, quan demanes sidra toca una ampolla sencera. Ens semblava massa, però és lo que hay. A part, s’ha de servir (escanciar) correctament, així que no val posar-se’la al got i beure com si fos aigua o vi. Allà ningú s’ho feia ell, esperaves el cambrer i ell, seriós i protocolari, amb la mirada perduda a l’infinit, fa caure la sidra de ben amunt dins el got. La sidra s’ha de beure d’un glop, menys el culet final, que es tira a terra. Si t’esperes es perd l’efecte de  l’oxigenació que rep al servir-la i queda esbravada i no mola. Així que generalment, beus sol, mentre el cambrer continua servint.

Al final, una de sidra no era tant, i van caure 2. El menjar era excel·lent i abundant, de molta qualitat i per tots els gustos, formatges d’astúries, marisc, arrossos o carn.

A altres llocs servien la sidra sense fer-ho bé, o amb un estri tipus “sifón”.. no és el mateix.

Realment és un dels llocs on tornaríem i recomanem a tothom sense pensar-ho dues vegades. Ah, el més curiós de la sidra… és MOLT barata, 2.30€ l’ampolla!

Després passejada pel centre d’Avilés, molt bonic, amb tots els carrers porxats i cuidats, molt agradable per païr el sopar a Casa Lin.

Casa Lin

Avenida de los Telares 3

A: Aquest lloc del pulpo té molt bona pinta

L: Hi ha gent fent cua i tot

A: Anem a veure si hi ha lloc a la barra

L: Valeva (no ho dic mai això!)

A: No, no hi ha lloc

L: Fa cinc minuts tampoc

A: Tornem d’aquí una estona

Pel carrer vam trobar tot de nens i  nenes amb vestits regionals i gent que havia comprat pastissos  i és que celebraven la festa de San Roque. Al costat de l’església hi havia musiqueta i uns gegants. L’ambient i l’entorn era molt macu, però el poble no té més.

A: Què, provem sort a veure si s’ha buidat?

L: Vale! (no hi ha lloc ni de conya, però buenu, no està gaire lluny…)

A: Encara hi ha cua al carrer…

L: La mateixa gent que fa cinc minuts…

El centre històric és petitet però és mono. tenim la típica església (tot i que no tant perquè al mig no hi ha mig sinó que hi ha com una habitació i queda l’església partida), la plaza mayor de turno amb uns arbres aparentment tupits (tot i que de sota veus el truco) i una estàtua de dos romans i..

Poca broma. El que realment mola de Lugo és el carrer de menjar. Rua Nova. Perquè de menjar? Doncs és un tros de carrer petitet, tindrà uns 12 o 15 locals màxim i amb allò en tens prou per ser feliç una bona temporada. La canya (o el corto, més petit) porten tapa de sèrie, però la gràcia és que eren molt bones i les canyes molt barates, (1.20 – 1.50). El més espectacular era el salpicón de pulpo que tenien a un que no recordem el nom i sobretot, “la fábrica de tapas”, on entrava pinxo i tapa de cuina.. podies sopar a base de canyetes.

Si cada poble tingués un carrer de menjar com a Lugo, la humanitat seria més feliç. Ah per cert, espectaculars els barrils de cervesa a Galícia, res dels típics barrilets.. van penjats a la paret i són gegants… es deuen recarregar estil gasolinera.. vam fer foto a veure si s’intueix.

Lugo, sense cap mena de dubte, recomanadíssim.

Fisterra és un caminet que s’acaba i ja està. Sense màgia. Petit, poc interessant.

Però ho vam arreglar sense saber-ho. Vam anar cap a Muxía i això ja són figues d’un altre paner.

Muxía és un altre final de terra, però més interessant. Hi ha tot de pedres gegants i formacions rocoses amb formes orgàniques molt evocadores. Segons diuen per allà els primitius (per dir algo) rendien culte a la pedra, rollo déus, i no ens extranya pas veient el panorama. Com a curiositat, una pedra força gran.. 9m2 aprox que es veu que fa uns anys es va moure amb una riada (al 78?)  però tenia la gràcia que estava en cert equilibri i es podia moure amb un dit (si eres d’ànima innocent i llegendes d’aquestes). És la pedra d’abalar (de moure). Ara si saltes per un extrem es mou una mica i fa gràcia, però no es deu poder comparar amb la diversió del dit de l’època.

Hi havia una altra pedra, que està foradada per sota i la gent hi passa i s’hi frega l’esquena… segons unes versions calia passar 3 cops i altres 9… l’objectiu també era confós, arreglar els mals d’esquena o protecció en la vida… a saber.

Molt curiós, us podeu estalviar fisterra de totes totes, però cal anar a Muxía.

Com a curiositats, a Muxía davant la platja al vespre hi havia concert d’una mena de monjos rockeros (cutre cutre) i al poble hi havia un Bar Prestige. Humor negre?

La nostra amfitriona a la visita va ser “la filla de la jefa” (o això ens van dir) Vicky. Primer ens vam espantar perquè pensavem que seria molt seriós… però res més lluny de la realitat. Durant gairebé 2 hores, ens va ensenyar les instal·lacions, ens va explicar coses molt interessants de l’Albariño i de la D.O. ens va mostrar els salons que tenen per celebrar bodes, una sala preciosa de destil·lació d’aiguardent i els voltants del pazo.

Una de les coses que ens va cridar més l’atenció és que tenen una petita capella que un antic propietari va fer servir de porquera, i que els ceps d’albariño els fan créixer en parra i pots passejar-te per sota, fan una ombra fantàstica. Després vam tastar els 3 vins que fan, molt bons, sobretot si els compares amb els Albariños que et dónen als llocs a copes i ens vam dir l’adéu-siau… però abans li vam demanar que ens recomanés un lloc per dinar.

Segon golàs de la jornada!! Ens va donar unes direccions, vam conduïr per unes carreteretes i vam aparèixer a davant: O Tio Benito, un restaurant de poble però extranyament gran… tot el poble va allà a menjar? Té pinta!

El menjar excel·lent per un preu irrisori, vam tastar unes “almejas a la marinera”, pulpo con cachelas i pincho moruno (els 2 últims ens els havien recomanat) i vam sortir plorant de lo bo que era tot :p

Una curiositat és el vi. Tenen un vi propi, tinto  de barrantes, que el beuen allà i és espès i d’un color a suc de gerds fosc fosc.. et deixa les dents negres! T’esperes un vi fortot i imbebible, però tot el contrari, és força suau i agradable… i es beu en un bol de cereals! Res de copes, el vinet en un bol…

A les bodegues també ens van recomanar unes platges tranquil·les i allunyades de les massificacions de banyistes. Es tracta de les platges de San Vicente de Mar, un lloc gairebé paradisíac on l’aigua està gelada i la sorra es clava als peus, però on vam poder disfrutar tranquils i relaxats de l’atlàntic.

Aquest és un pack que recomanem moltíssim, Pazo de Señoráns i O Tio Benito.. nosaltres aniríem al Benito amb els ulls clucs 10 vegades seguides

Pazo de Señoráns

Vilanovinha, Meis, Pontevedra

www.pazodesenorans.com

O Tio Benito

Bouza Martin 4 (el carrer principal, el de la carretera)

Barrantes, Pontevedra

986 710 287

Amb aquesta premisa és com agafes Santiago, una ciutat castigada fins la sacietat per tant fill de ruta. La ciutat és en si, (parlem del centre històric, evidentment) petiteta i agradable. La catedral és força majestuosa i val la pena anar passejant per les 4 places que l’envolten. A dins la catedral, la gent espera per la propera missa, admira l’invent del botafumeiro (un sistema de cordes una mira rupestre per aguantar un recipient enorme de plata) i visita l’escultura de Santiago i el seu cavall blanc.

Després lo típic, el carrer de les tapes i tira que te vas.

Vam esmorzar en un bar d’esmorzars (sí, es deia així) a davant de la Plaça Galícia que tenia força glamour, tots apretadets, tasses de cafè amb llet gegants i de fa 40 anys quan van obrir… repetiriem! No recordo el lloc però és moooolt senzill, passar el semàfor i allà està. Es diu “el muelle”.

Una de les coses que ens va agradar més i que per un moment ens va fer oblidar la gent amb els pals i la petxina, és el mercat. Val la pena anar a Santiago per anar a la praza d’abastos i veure-ho. Una mena de construccions allargades…mini-esglésies o mini-nau industrial, de pedra, n’hi ha com 6 o 8 i un porxo amb iaies amb cabassos gegants plens de pebrots del Padrón… Un must-do de Galícia sense cap mena de dubte.

La ciutat, força bé. Sense peregrinos, molt millor…

L: Tampoc és per tant. Sense els peregrinos la ciutat no seria el que és.

Les platges eren lluny i calia cotxe, però les cues dels cotxes a les rotondes indicaven que la massificació podia ser terrible i no ho vam considerar.

En general, l’agost és un mes d’obres a tot arreu, però lo de Galícia i concretament Vigo no té nom. És més fàcil comptar els llocs sense obres que al revés. Això té també un costat bo: segueix uns obrers a l’hora de dinar i trobaras un bar de menú digne, on serveixin força quantitat a preu raonable. Això ens va estalviar els restaurants amb ganxo caçaturistes a fora: aquest cop ens donaven 1 botella de Ribeiro, un entrant, tarta de Santiago i 2 hores de pàrquing gratis.. després tot això s’ha de compensar al preu del menú, així que deuen servir ranxo o fan meravelles amb els llibres de comptabilitat.

El més sorprenent de Vigo van ser els preus dels combinats. Gintonic 2.5€ i de regal 3 croquetes i un montadito de lacón. Qui en dóna més? Vam fer el gintonic de Tanqueray perquè el de Hendricks valia 5€ i ja semblava massa.

He dit que 2.5€ un gintonic? Espectacular.

El millor de l’escala a Porto va ser l’autopista: estava aromatitzada amb eucaliptus. El contrast entre els cotxes, el fum i l’asfalt amb aquella olor tan fresca ens va encantar.

Un cop a la ciutat, no sabíem què fer i vam haver de fer servir el “comodín de la llamada”. Després de la trucada, vam quedar-nos tal qual, aparentment no hi ha res massa especial excepte moltes pujades, baixades, caos de transport públic i privat, i infinita gent poc amistosa al carrer.

Al final vam aconseguir arribar a la ribiera del Douro, després de passar per carrerons estrets i amb un cert encant decrèpit. Al riu, la gent fa cua per pujar als vaixells turístics, pren algu a les terrasses i fa fotos al pont de l’Eiffel, que és com la torre de París en horitzontal.

Nosaltres vam prendre una cervesa extranyament barata pel lloc on erem (al Coru és molt més cara!) i després vam pujar al centre en funicular.

-A: Pse, ni fu ni fa

-L: Es maco!

-A: És normal

-L: Com que normal? Està ple de palauets, la catedral i l’ajuntament.. i hi ha marques de les canonades de la guerra i tot..

-A: Són… normals

-L: I la muralla? I el mercat on la gent encara pesa les coses amb balances manuals?

-A: Mmh no no hi vingueu, no hi ha res de bo

-L: Que si, que és maco, val la pena.