Una de les coses que voliem fer de fa temps era anar a Fisterra, per allò de la fi del món i tot plegat. L’excursioneta amb cotxe és prou bona i el final…un xic decepcionant. La nostra versió de fisterra, el cap de creus, és molt millor. No hi ha ni punt de comparació. Si heu anat mai per les roques del cap de creus un dia gris… sembla ben bé la porta de l’infern.
Fisterra és un caminet que s’acaba i ja està. Sense màgia. Petit, poc interessant.
Però ho vam arreglar sense saber-ho. Vam anar cap a Muxía i això ja són figues d’un altre paner.
Muxía és un altre final de terra, però més interessant. Hi ha tot de pedres gegants i formacions rocoses amb formes orgàniques molt evocadores. Segons diuen per allà els primitius (per dir algo) rendien culte a la pedra, rollo déus, i no ens extranya pas veient el panorama. Com a curiositat, una pedra força gran.. 9m2 aprox que es veu que fa uns anys es va moure amb una riada (al 78?) però tenia la gràcia que estava en cert equilibri i es podia moure amb un dit (si eres d’ànima innocent i llegendes d’aquestes). És la pedra d’abalar (de moure). Ara si saltes per un extrem es mou una mica i fa gràcia, però no es deu poder comparar amb la diversió del dit de l’època.
Hi havia una altra pedra, que està foradada per sota i la gent hi passa i s’hi frega l’esquena… segons unes versions calia passar 3 cops i altres 9… l’objectiu també era confós, arreglar els mals d’esquena o protecció en la vida… a saber.
Molt curiós, us podeu estalviar fisterra de totes totes, però cal anar a Muxía.
Com a curiositats, a Muxía davant la platja al vespre hi havia concert d’una mena de monjos rockeros (cutre cutre) i al poble hi havia un Bar Prestige. Humor negre?
