És impossible haver viscut en aquest món i no haver sentit a parlar mai de la ruta de Santiago. Vens per aquí i no només te n’atipes de sentir-ne a parlar, sinó que descobreixes que hi ha tropecientas rutes diferents i a més, tens l’oportunitat d’aixafar una bona colla de peregrins amb el cotxe… temptador però la llei actua, diuen.
Amb aquesta premisa és com agafes Santiago, una ciutat castigada fins la sacietat per tant fill de ruta. La ciutat és en si, (parlem del centre històric, evidentment) petiteta i agradable. La catedral és força majestuosa i val la pena anar passejant per les 4 places que l’envolten. A dins la catedral, la gent espera per la propera missa, admira l’invent del botafumeiro (un sistema de cordes una mira rupestre per aguantar un recipient enorme de plata) i visita l’escultura de Santiago i el seu cavall blanc.
Després lo típic, el carrer de les tapes i tira que te vas.
Vam esmorzar en un bar d’esmorzars (sí, es deia així) a davant de la Plaça Galícia que tenia força glamour, tots apretadets, tasses de cafè amb llet gegants i de fa 40 anys quan van obrir… repetiriem! No recordo el lloc però és moooolt senzill, passar el semàfor i allà està. Es diu “el muelle”.
Una de les coses que ens va agradar més i que per un moment ens va fer oblidar la gent amb els pals i la petxina, és el mercat. Val la pena anar a Santiago per anar a la praza d’abastos i veure-ho. Una mena de construccions allargades…mini-esglésies o mini-nau industrial, de pedra, n’hi ha com 6 o 8 i un porxo amb iaies amb cabassos gegants plens de pebrots del Padrón… Un must-do de Galícia sense cap mena de dubte.
La ciutat, força bé. Sense peregrinos, molt millor…
L: Tampoc és per tant. Sense els peregrinos la ciutat no seria el que és.
